dimecres, 5 de juny del 2013

La tundra d'Alaska

La tundra d'Alaska

La tundra és un bioma terrestre caracteritzat per les baixes temperatures que només permeten el creixement d'una vegetació herbàcia o arbustiva.
Arriba fins el límit amb l'anomenat desert polar. La vegetació es disposa en forma de polígons i fins un 50% de la terra queda sense vegetació. La geliturbació i la gelifracció (acció del gel i el desgel) deixa la tundra coberta d'esquerdes i monticles. Les molses no formen un mantell continuat i paradoxalment la terra pot escalfar-se millor i la possibilitat d'establir-s'hi vegetals augmenta respecte els altres dos tipus de tundra.
La tundra àrtica s'ha comportat com un reservori net pel (CO²) durant els recents períodes geològics i grans quantitats de carboni s'han emmagatzemat en els sòls dels ecosistemes nòrdics.Com que en els sistemes terrestres del 90 al 98% de la producció primària passa pel cicle descomponedor dels microbis del sòl (Bliss,1997;Goksoyr, 1975) i aquest cicle és molt lent en la tundra la productivitat biològica és baixa. Però en l'escenari del canvi climàtic ràpidament es mineralitzaria el carboni de la matèria orgànica de la tundra passant de ser reservori de carboni a esdevenir-ne emissor net. Moltes regions àrtiques, pel canvi climàtic, són actualment més càlides del que ho havien estat en el passat i aquest escalfament pot causar que la tundra, passant a ser aigua líquida gran part del seu permagel, passi de ser un reservori a un emissor de carboni i accelerar la taxa se descomposició del sòl (font del CO²) per tant aquesta descomposició dominaria sobre la fotosíntesi.

dilluns, 3 de juny del 2013

L'huracà, el tifó i el tornado



L'huracà 

És el pitjor dels fenòmens meteorològics conegut com a cicló tropical.
Els ciclons tropicals es formen sobre les càlides aigues del tròpic, a partir de disturbis atmosfèrics preexistents com ara sistemes de baixa pressió i ones tropicals. Les ones tropicals es formen cada tres o quatre dies sobre algunes aigues de l'oceà Atlàntic, a prop de la línia ecuatorial. Els ciclons tropicals també poden formar-se de cops freds i, ocasionalment, d'un centre de baixa pressió en els nivells alts de l'atmosfera. 





    El tifó

El nom del tifó és el que s'aplica a tots aquells fenòmens meteorològics que es caracteritzen per ser originats a causa de la baixa pressió atmosfèrica i la condensació de l'aire humit de l'ambient que es transforma en plujes de gran importància i potència. Els tifons acostumen a formar-se, en general, en ambients aquàtics oberts com el mar o l'ocèa, podent arribar a zones terrestres o continentals depenent de la força que desenvolupin a mesura que avancen. Alguns d'ells perden velocitat i potència abans d'arribar a terra i per tant són inofensius, mentre que d'altres sumen més i més força fent que al arribar a la terra siguin extremadament perillosos. 
                                                                                     










    El tornado

Un tornado és una violenta, perillosa i rotatòria columna d'aire que s'exten des dels núvols fins la superfície terrestre. S'origina quan una massa d'aire calent xoca amb la seva part frontal del fred, dóna lloc a una poderosa tempesta que el crea.
Algunes vegades s'origina durant una tempesta elèctrica o un huracà.  



El permafrost

El permafrost
En permafrost o permagel en català, són aquelles capes de sòl, roca o terra que romanen per sota del punt de congelació de l'aigua, és a dir, 0º durant com a mínim dos anys seguits.
Podem dir doncs que el permafrost és una capa molt estable tèrmicament, ja que calen diversos anys consecutius de variació tèrmica del clima per a fer-lo reaccionar amb un augment (o disminució) de la seva temperatura.
El permagel es troba situat entre el pergelisòl, la capa superficial activa que respon a les oscil·lacions del clima, i la roca profunda no gelada, més afectada pel flux geotèrmic que pel clima.
Es localitza extensivament a la zona àrtica de l'hemisferi nord: Alaska, nord del Canadà, centre i nord de la zona perifèrica de Grenlàndia i nord de Rússia i en àrees aïllades del nord de Xina, el Tibet i Mongòlia.

Hi ha una previsió científica que anuncia que amb l'escalfament global cap l'any 2100 el permagel haurà desaparegut en la major part, restant només un milió de km2 d'aquest (al voltant del 10% de l'actual) i que això tindria nombrosos efectes adversos en l'ecologia i també la societat.